.png)
A hores d’ara ja hem deixat molt enrere els primerencs d’aigua els santjoanencs: molls, amb aquell perfum tènue, subtil, que ens desperta els sentits després de la llarga hivernada; després ja podem gaudir dels mollars blancs, més ferms i una aroma intensa, o vermells de carn groga i sucosa, amb un pinyol vermell que se separa netament de la polpa; els de vinya, —els millors són els de secà—, compactes i amb una fragància madura i complexa, com la d’un gran vi de reserva; tanmateix trobem varietats híbrides com les nectarines, amb la pell llisa com la d’una pruna, per a aquelles persones que són al·lèrgiques al borrissol; i varietats curioses com ho són els préssecs del Paraguai, aplanats com una casqueta i probablement més dolços i tot, pura ambrosia! Però d’ara en endavant, en el curs final de la temporada esperem amb deler que arribin els millors, el reig, el sobirà dels préssecs, els de “Calanda”.
Jo que sóc de la plana del Vallès, si bé tenia coneixement que aquesta fruita que arribava de terres aragoneses solia venir dins unes bosses de paper, no vaig tenir el primer contacte amb els presseguers amb préssecs empaperinats fins l’any 2006 a Massalió i Maella, quan ja m’acostava a la cinquantena i estava fent unes enquestes pel Matarranya, pocs dies després vaig visitar altres llocs de la denominació d’origen per fer-me una idea d’aquest cultiu peculiar, Calanda, Alcorisa, Andorra, Albalate del Arzobispo, Híxar... La primera visió dels presseguerars sobta, et deixa embadalit, com quan veus per primera vegada els arrossars del Delta de l’Ebre, des de dalt la “Torre” de Camarles, que et permet veure amb perspectiva la geometria dels camps enaiguats; els tarongerars de la Ribera, al País Valencià, observats des dels turons de Santa Anna o de Sant Joaquim; o les ondulades esteses de vinyes del Penedès i l’Anoia; i parlant de fruites empaperinades trobem una total analogia amb el raïm “embutxacat” de les parres del Vinalopó, que els permet comercialitzar-lo encara per a la festa de la nit de Cap d’Any.
La curiositat és el meu estat natural, un defecte o una virtut, segons com se miri. Així, en aquell primer contacte de l’any 2006, als afores de Massalió vaig atalaiar un llaurador en un camp de presseguers; era un cap-el-tard d’agost força calorós i encara assolellat, i tot seguit vaig adreçar-me a l’home demanant-li que me’n fes cinc cèntims d’aquell conreu i posés una mica de llum a la meva ignorància sobre el tema. De bon primer va quedar sorprès i amb una certa desconfiança, és entenedor..., però al cap de deu minuts érem asseguts al marge d’un bancal, a l’ombra d’una esponerosa figuera de “coll de dama blanca” on els oriols ja hi festejaven. M’explicà com després de porgar-los [aclarir-los] i deixar només els necessaris per obtenir un bon “calibre”, venia la feina monòtona i laboriosa de col·locar-los les paperines, operació que segons em deia encaria la producció, i amb una certa taujaneria em comentava que no estava massa convençut que n’augmentés el benefici, encara que admetia que s’hi guanyava en qualitat i prestigi. La bossa fa de barrera i protegeix els préssecs sobretot dels paràsits, però al mateix temps no permet que els pesticides o fungicides que necessita l’arbre toquin la fruita; per altra banda el fet que no els toqui la llum directa del sol fa que madurin més a poc a poc fent-los més dolços i amb un perfum més intens; i a més a més arriben més tard, allargant així la temporada, quan totes les altres varietats ja s’han acabat. Això per força els hi ha de donar un valor afegit. Però aquell home, —després de mossegar una figa i fer un bon xerric de la pitxella—, continuava rondinat sobre la precarietat i els escassos beneficis d’aquella feina. És sabut que els llauradors amb més o menys raó sempre es queixen, però si ens ho mirem objectivament de motius no els en falten molla.
Parlar d’aquests préssecs em duu a un intens record infantil, un d’aquells records que s’ancoren en una zona profunda del cervell, i que quan aflora continua essent l’original, malgrat tenir consciencia que mai més es repetirà, ni la situació, ni la intensitat amb que va ocórrer: jo devia tenir sis o set anys, era mitjan setembre o cap a finals —la Festa Major de Llinars, 8 de setembre, ja era passada de feia dies—, un vespre després de sopar hi havia fruita de postres, el pare va agafar un got gran, i amb la seva navalla, —aquella navalla amb el mànec de banya que tant li servia per tallar, pelar, fer un forat, fer punxa a un llapis, ..., amb una molla que feia set crec-crec-crecs abans d’obrir-se del tot, i que jo tant anhelava tenir-ne una de semblant—, va començar a pelar un préssec groc, de carn ferma i olorós, n’anava fent talls i els posava dins el got que després va cobrir amb vi, un vi roig d’una bona bóta del celler de casa, era un vi una mica aspre i ferreny de l’any anterior, el que es feia antany en aquestes terres del prelitoral, però que lligat amb la dolçor mel·lífera d’aquella fruita en resultà un sabor i una aroma excels que em va quedar gravat en la memòria i en els sentits (el gust, la textura, l’olor, el contrast cromàtic de la grogor del préssec amb la rojor granatosa del vi) i encara que moltes vegades hagi intentat una combinació semblant, mai he aconseguit el resultat d’aquell instant. Probablement m’hi ha faltat la màgia del moment, l’admiració infantil per la figura del pare i la seva saviesa, i tot plegat ho devia afavorir aquell comentari seu: «fixa-t’hi i assaboreix-lo bé, perquè aquest és un préssec de “Calanda” i ara fins l’any que ve ja no en tornarem a menjar de préssecs»; jo m’imaginava qui sap on era Calanda, un lloc llunyà i exòtic, com un oasi on hi creixien préssecs grossos i olorosos a dojo. I en la meva desbordada imaginació infantil no acabava de veure clar si els préssecs penjaven dels presseguers o d’aquelles palmeres que sortien dibuixades en aquells cromos que trobàvem a l’embolcall de les rajoles de xocolata. El que és segur és que no me’ls imagina dins una paperina!
Si es pogués fer una simbiosi entre aquell record de xiquet i la primera impressió en veure les plantacions de presseguers, amb tots el penjolls de bosses blanques, al Baix Aragó, segur que n’eixiria un quadre surrealista on els préssecs serien substituïts per aquells penjarolls i rosaris ensucrats amb que ens guarnien las palmes i palmons el Diumenge de Rams i que tant ens feien glatir, perquè no ens els podíem menjar fins que no haguessin estat beneïts en el curs de la missa. Encara que nosaltres, a l’ofici, dins l’església, ja els hi anàvem fent alguna llepadeta, sempre amatents que el vicari no ens veiés i que Déu hi fes la vista grossa!■
No hay comentarios:
Publicar un comentario