 |
| Església del Mas de Llaurador |
L’edifici religiós és de planta rectangular simulant una creu llatina. En la confluència de la nau creuer i la nau principal, de la mateixa alçada, s’aixeca una gran cúpula, l’element més destacat de la construcció. Paral·leles a la nau principal dos naus laterals de menor alçada, en una d’elles s’aixeca la torre-campanal de secció quadrada. La portada té forma de retaule. A la part baixa una porta d’arc de mig punt, en els laterals pilastres damunt de plints. A la part superior un doble entaulament i més amunt una fornícula buida amb pilastres i rematada amb un frontó. Dins de l’església, durant el procés de rehabilitació i pintat s’han trobat unes pintures que s’havien tapat a conseqüència d’ unes obres que es van fer en una reforma el 1800, una agradable sorpresa per als restauradors que dona més valor artístic i monumental a l’edificació. Pintures en què apareixen escenes i personatges dibuixats amb molt detall i expressivitat amb predomini de colors foscos –negres, grisos i tonalitats vinoses. Destaquen les estacions del Via Crucis que apareixen en les pilastres de les parets laterals del temple. En la cúpula les petxines estan decorades amb medallons dels quatre evangelistes. Amb estuc es representen formes vegetals, àngels i volutes en els capitells de les pilastres, els arcs de les naus, les finestres i la cúpula, decoració pròpia del barroc.
El passat mes d’agost, coincidint en la festa major del Mas, els Amics del Mas de Llaurador van organitzar una celebració religiosa i unes activitats lúdiques i culturals per inaugurar l’església restaurada i que no s’havia pogut fer a conseqüència de la pandèmia. A la convocatòria festiva es van congregar principalment els habitants de Valljunquera, municipi a qui pertany el Mas, i de la Vall del Tormo, alguns d’ells són descendents dels antics veïns de l’actual despoblat. El temple religiós es va construir a principi del segle XVIII perquè l’antic edifici havia quedat petit per als feligresos del Mas.
Ara des de la carretera nacional que ha modificat el seu traçat, abans passava per la mateixa població, es contempla majestuosa la construcció recent restaurada que ha recuperat l’antic fossar al costat de la sagristia i, al voltant, les restes del forn de la vila, algunes de cases i corrals que encara conserven part de les seues parets i el carrer de la Creu que alinea les antigues edificacions de la població abandonada. La casa del tio Eugenio Puyo, l’alcalde, la del tio Demetrio, la del tio Romaldo, l’antiga botiga... Enlairat i presidint el nucli de la població el piló de Sant Antoni de Pàdua, on voltaven les corregudes dels pollastres de les festes majors i on començava l’antic camí de Valldalgorfa i Alcanyís, abans de fer la carretera. Una vila menuda que va ser coneguda a tot arreu per l’escola i residència que va crear el capellà valldalgorfà del Mas José Pellicer Esteban entre 1910 i 1931, aproximadament, on hi assistien escolars de tota la contornada. Després de la guerra civil, un altre capellà, mossèn Leon Andía rector de la Vall del Tormo, responsable de la parròquia del Mas, va encarregar-se de custodiar l’església fins la dècada dels noranta en què es va jubilar. Ell va celebrar missa cada diumenge durant més de cinquanta anys a l’església del Mas i molts dies pujava al poble des de la Vall, primer amb bicicleta, on hi mantenia un verger i caixes d’abelles i el costum de passejar tranquil·lament i visitar els seus feligresos. Mossèn Leon va veure com, després de la guerra civil en què van bombardejar la població, les cases s’anaven tancant i disminuïen els seus habitants fins l’última família del Cobert que ho van fer el 1962 i que van marxar a viure definitivament a la veïna vila de Valljunquera. Després del despoblament, els veïns de la Vall del Tormo i Valljunquera, on hi van anar a viure gran part dels antics veïns del Mas de Llaurador, van constituir una associació d’Amics del Mas per vetllar pel patrimoni de la població i per organitzar anualment, amb la participació dels ajuntaments, la celebració de la festa major de Sant Joan Degollat a finals d’agost, habilitant adequadament una esplanada arbrada al davant de l’església, lloc on s’hi trobava l’antiga residència i escola del Mas, enderrocada en els anys setanta pel perill que presentaven les parets de l’edifici abandonat.
El Mas de Llaurador que mai va tenir ni electricitat ni aigua corrent per les cases encara conserva dos fonts que abastien la població: la Font Bona i la Font del Molí. La primera en una vall al nord de la vila a poc menys de mig quilòmetre. Davall de la font una conducció de l’aigua sobrant regava uns horts tancats per un alt mur de pedra, ara abandonats. La Font del Molí, a la valleta de Rullo, al sud de la població a igual distància que l’anterior, on s’hi veuen les restes de l’ antic molí de la vila del Mas, una bassa, un pou, uns abeuradors, diferents construccions, nòries i canalitzacions que pertanyien als horts familiars que es deurien regar de l’aigua que corria per la vall dels Aiguatxals –el topònim és molt significatiu– que ara s’han perdut, en quedar fa molt de temps sense cultivar en despoblar-se el Mas.
Les primeres notícies que ham sabut trobar sobre el Mas daten del 1551, apareix en un document de l’Arxiu Municipal de Massalió que descriu els límits entre els termes d’esta vila i Alcanyís, perquè la Vall del Tormo, Valljunquera i Valldalgorfa eren dependents d’esta última. Més tard, el 1.646, quan el Mas formava part administrativament de la Vereda d'Alcanyís, comptava amb una població de 20 focs, uns 90 veïns. A començament del segle XVIII va patir, com totes les viles del Matarranya, la guerra de Successió a la Corona Espanyola. El 1.717, només acabat el conflicte bèl·lic, el número d'habitants del Mas s'havia reduït a només 19 veïns. En el cens de Floridablanca, fet cap al 1.787, la demografia s’havia recuperat: 121 habitants. L’agricultura i la ramaderia durant este període va avançar moltíssim, millorant la producció i desermant terres que abans eren improductives. El 1.834 el Mas apareix com un municipi independent amb Ajuntament propi fins el 1845 que va quedar annexionat com a barri del municipi veí de Valljunquera, encara que va conservar la població el càrrec d’alcalde pedani. Al voltant de 1.840, segons Madoz, vint cases formaven el nucli urbà que acollien un total de 70 habitants, durant el segon terç de segle la població va patir les tràgiques conseqüències de les Guerres Carlistes. A l'inici del segle XX –1.910 i 1.930– la demografia del Mas es manté: 67 i 56 veïns que habitaven 25 i 23 cases respectivament, era l’època daurada de la població amb la funció pedagògica que exercia l’escola i residència de mossèn José Pellicer. A la dècada dels 40, a conseqüència del bombardeig de la població durant la Guerra Civil, algunes cases són abandonades pels seus propietaris i ja només 6 cases estaven ocupades, 27 veïns en total –el Mas havia perdut el 50 % de la demografia en només 10 anys. Deu anys més tard, l'any 1.950, es tanquen definitivament dos cases més i es perden 9 habitants– ara 4 cases i 16 veïns. I dotze anys més tard, l’última casa, situada al Cobert, habitada per un matrimoni i una filla abandonen la població.
La comarca del Matarranya, des de fa uns quants anys, amb un potencial turístic molt important, ha promocionat unes rutes eqüestres i de BTT que estan degudament senyalitzades. Un itinerari de cavalls passa pel Mas i dos de BTT: un curt que va de la Vall del Tormo a Valljunquera pels antics camins que unien les dos poblacions amb l’actual despoblat i un altre més llarg i circular de 49 quilòmetres que passa pel Mas, Valljunquera, la Freixneda i la Torre del Comte. Ara amb l’església restaurada estes rutes guanyen en interès monumental i és una bona iniciativa de conèixer el territori i de promocionar i valorar el nostre patrimoni cultural.■
No hay comentarios:
Publicar un comentario