És un tema ben actual l’obligada substitució de les energies fòssils per les renovables, tot i que, la polèmica que l’acompanya no es deriva d’aquest necessari i innegable canvi, si no del quan i el com. Matisaria més, sobre el quan gairebé tothom està d’acord en la necessitat de fer-ho en un termini més curt que llarg, encara que alguns no ho esmentin massa o s’arrecerin en les dificultats. Ara bé amb relació al com, les opinions i manifestacions públiques conformen un ventall extens i diferent que inclou raons estratègiques, polítiques, mediambientals, etc.
Hi podem trobar els qui en volen de renovables, però lluny del seu poble o comarca. “Renovables, sí, però no així”, diuen. Doncs bé, on s’haurien de situar? Això ho deixen per als tècnics, governs o autoritats diverses. Hi ha qui reivindica l’autogestió dels ajuntaments, autoritats comarcals o nacionals. Com es fa això? D’on sortiran els fons per dur a terme un volum tan gran d’inversions? Ho sabran fer bé? No són pocs els ajuntaments que demanen a les empreses o grups econòmics, futurs propietaris de les plantes eòliques o fotovoltaiques, substancioses taxes en concepte de IBI o altres impostos. Està bé que procurin ingressos extres per als municipis, tot i que, tinc els meus dubtes si aquests fons extres recaptats no aniran a parar a despeses corrents i no a plans d’inversions que garanteixin el futur del poble. També em crida l’atenció que no he escoltat cap demanda envers l’obligació d’abastir l’energia elèctrica necessària, en primer lloc, al poble o regió on s’ubiquin les fonts. Crec que seria la demanda més important per al seu desenvolupament econòmic amb la utilització d’una energia barata i totalment renovable. L’autosuficiència en la energia serà un dels béns més preuats en un futur no massa llunyà.
No és menys cert que la millor energia renovable i la més barata és l’estalvi en general. Sincerament crec que ningú posa en dubte aquesta asseveració. El que passa és la dificultat, gairebé impossibilitat, de portar-la a terme. Cerqueu persones que voluntàriament estiguin disposades a deixar d’utilitzar la rentadora, el rentavaixelles o l’assecadora. Coneixeu a algú que estigui disposat a perdre confortabilitat a la casa a l’hivern o l’estiu? Qui vol deixar d’utilitzar el cotxe privat per anar a treballar, ni tant sols per a l’oci? Els resultats seran decebedors. Vull suposar que totes les construccions que ara es fan ja compleixen amb les normatives vigents d’aïllament, tot i que sempre es podria fer una mica més.
De les plataformes dels moviments reivindicatius de “renovables, sí, però no així” podem resumir sense ànim d’inventari uns quants punts o reclamacions: prohibició de la construcció a gran escala de centrals renovables, paralització temporal de les autoritzacions, elaboració de plans eòlics i fotovoltaics, protecció de les aus, espècies vegetals i el paisatge, control públic exhaustiu dels projectes i la construcció, obligació de desballestament de les estructures inservibles, evitar la gran ocupació de terrenys de cultiu, l’autogestió de les instal·lacions i no pas l’explotació de les grans empreses elèctriques, etc., etc. No tinc la formació, ni la capacitat ni l’espai per l’anàlisi de totes aquestes reivindicacions, només diré que aplicant el sentit comú algunes les trobo més fonamentades i raonables que d’altres. Trobo a faltar i m’estranya moltíssim que no s’hi reivindiqui més l’autoconsum privat, altrament dit, la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels habitatges i indústries; i més encara la justa compensació dels excedents per part de les companyies productores i comercialitzadores d’energia elèctrica. Quina millor bateria que tota la xarxa elèctrica de consumidors! No ho entenc. M’atreveixo a pensar que tots aquests moviments reivindicatius pequen un xic de negativistes.
Dit tot el que he dit, anem ara al moll de l’os del problema. El canvi climàtic amb l’escalfament global és un fet més que demostrat. El desordre meteorològic s’està instal·lant en les últimes dècades així com l’augment del nivell dels oceans. Les energies fòssils es van esgotant i cada dia és més cara la seua extracció. La contaminació de l’aire a les grans i no tan grans ciutats ultrapassa amb escreix els límits tolerables del cos humà.
Els països en vies de desenvolupament demanden més energia any rere any. I de les infermetats de les vies respiratòries derivades de la contaminació que me’n dieu? Tot amb tot, quin còctel, oi? Mentrestant què fan els governs i els ciutadans? Poca cosa, parlar i escriure molt, però fer, ben poca cosa.
Arribem força tard al canvi de les energies fòssils per les renovables. Si a la contaminació, a l’escalfament global i als fenòmens climàtics sobtats els sumem l’escassetat i augments incontrolats dels preus del gas i del petroli per les crisis, les guerres i l’especulació, és fa tan evident el canvi que sembla una conducta suïcida no fer-ho quan més aviat millor. Tenim mitjans, no tots els necessaris, però en tenim ja a l’abast. Apliquem-los. S’han de plantar molins de generació d’energia eòlica on faci vent, esclar, protegint paisatges si cal, però són necessaris molts molins. S’han d’instal·lar plaques fotovoltaiques a les teulades de les cases, de les granges, de les industries i magatzems i ocupant extensions de terreny de moltes hectàrees. Serà necessària la iniciativa privada, la col·lectiva, la gestionada per les institucions i grans companyies. Si anem fixant massa limitacions ens equivocarem i el canvi, ara ja urgent, trigarà dècades. Ja sé que hi ha grups de ciutadans que diuen que el canvi no es pot fer ràpid i de qualsevol manera, i és cert, tot i que, com anem molt endarrerits, s’ha de fer el més aviat possible.
El món camina cap a l’electrificació total i s’han d’abandonar els combustibles fòssils per produir l’electricitat i també per escalfar els edificis. No oblidem pas que si s’han de parar les centrals nuclears, tota l’electricitat que estan produint s’ha de substituir per altra produïda per les energies renovables. El repte és majúscul.
Ens preocupa el paisatge, la natura animal i vegetal que anem exterminant amb actuacions que no tenen res a veure amb els aerogeneradors i les plaques fotovoltaiques, però no som conscients que, per exemple, un cotxe de benzina o gasoil llança a l’atmosfera 15 o 20 quilos de CO2 cada 100 quilòmetres. Visca la biodiversitat! Demanem autovies i autopistes sense avaluar correctament els efectes perversos per al terreny en general dels nostres pobles i comarques. Sempre m’ha fet molta gràcia quan es diu que unes bones comunicacions portaran més persones per a viure als pobles, sense tenir en compte que les vies de comunicació són de doble direcció.
El repte que té el món envers el canvi de producció d’energia elèctrica és molt gran i anem molt endarrerits. Els països que abans arribin a una gairebé autosuficiència energètica renovable tindran moltes més possibilitats de desenvolupament. Agradi o no agradi ens haurem d’acostumar a veure molts i molts aerogeneradors alts i ferms quan circulem per carreteres i camins, i teulades pintades de negre i negres mars de plaques fotovoltaiques per grans extensions de terreny. A més, haurem o hauran de patir molt per a que això es pugui porta a terme.
Hi ha alternatives a aquest gran canvi que el món ha de fer? Sí, però no gens recomanables: tornar a viure com ho feien segles abans, no tancar les centrals de fissió nuclear i construir-ne les que faci falta –alguns països s’ho plantegen– o seguir com hem fet d’antuvi cremant carbó i gas, al preu que sigui, fins que el subsol terraqüi no s`hi assequi. I tot esperant que la humanitat no se’n vagi a fer punyetes.
Per acabar us faré una confessió: prefereixo tenir a la teulada unes plaques fotovoltaiques i/o veure a l’horitzó un o dos molins, pintats de gris o d’altres colors, amb les aspes donant voltes, que viure al costat d’una autopista o carretera, o en un carrer on circulen vehicles de combustió, o tenir a prop una granja de porcs o un bar, o tenir uns veïns massa sorollosos, o tocant a un camp de cultiu adobat amb productes no naturals i amb arbres que fumiguen freqüentment, etc., etc.
Resta una esperança, la fusió nuclear que no produeix cap tipus de radiació, però molt llunyana encara en el temps en quant a una possible explotació.■
No és menys cert que la millor energia renovable i la més barata és l’estalvi en general. Sincerament crec que ningú posa en dubte aquesta asseveració. El que passa és la dificultat, gairebé impossibilitat, de portar-la a terme. Cerqueu persones que voluntàriament estiguin disposades a deixar d’utilitzar la rentadora, el rentavaixelles o l’assecadora. Coneixeu a algú que estigui disposat a perdre confortabilitat a la casa a l’hivern o l’estiu? Qui vol deixar d’utilitzar el cotxe privat per anar a treballar, ni tant sols per a l’oci? Els resultats seran decebedors. Vull suposar que totes les construccions que ara es fan ja compleixen amb les normatives vigents d’aïllament, tot i que sempre es podria fer una mica més.
De les plataformes dels moviments reivindicatius de “renovables, sí, però no així” podem resumir sense ànim d’inventari uns quants punts o reclamacions: prohibició de la construcció a gran escala de centrals renovables, paralització temporal de les autoritzacions, elaboració de plans eòlics i fotovoltaics, protecció de les aus, espècies vegetals i el paisatge, control públic exhaustiu dels projectes i la construcció, obligació de desballestament de les estructures inservibles, evitar la gran ocupació de terrenys de cultiu, l’autogestió de les instal·lacions i no pas l’explotació de les grans empreses elèctriques, etc., etc. No tinc la formació, ni la capacitat ni l’espai per l’anàlisi de totes aquestes reivindicacions, només diré que aplicant el sentit comú algunes les trobo més fonamentades i raonables que d’altres. Trobo a faltar i m’estranya moltíssim que no s’hi reivindiqui més l’autoconsum privat, altrament dit, la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels habitatges i indústries; i més encara la justa compensació dels excedents per part de les companyies productores i comercialitzadores d’energia elèctrica. Quina millor bateria que tota la xarxa elèctrica de consumidors! No ho entenc. M’atreveixo a pensar que tots aquests moviments reivindicatius pequen un xic de negativistes.
Dit tot el que he dit, anem ara al moll de l’os del problema. El canvi climàtic amb l’escalfament global és un fet més que demostrat. El desordre meteorològic s’està instal·lant en les últimes dècades així com l’augment del nivell dels oceans. Les energies fòssils es van esgotant i cada dia és més cara la seua extracció. La contaminació de l’aire a les grans i no tan grans ciutats ultrapassa amb escreix els límits tolerables del cos humà.
Els països en vies de desenvolupament demanden més energia any rere any. I de les infermetats de les vies respiratòries derivades de la contaminació que me’n dieu? Tot amb tot, quin còctel, oi? Mentrestant què fan els governs i els ciutadans? Poca cosa, parlar i escriure molt, però fer, ben poca cosa.
Arribem força tard al canvi de les energies fòssils per les renovables. Si a la contaminació, a l’escalfament global i als fenòmens climàtics sobtats els sumem l’escassetat i augments incontrolats dels preus del gas i del petroli per les crisis, les guerres i l’especulació, és fa tan evident el canvi que sembla una conducta suïcida no fer-ho quan més aviat millor. Tenim mitjans, no tots els necessaris, però en tenim ja a l’abast. Apliquem-los. S’han de plantar molins de generació d’energia eòlica on faci vent, esclar, protegint paisatges si cal, però són necessaris molts molins. S’han d’instal·lar plaques fotovoltaiques a les teulades de les cases, de les granges, de les industries i magatzems i ocupant extensions de terreny de moltes hectàrees. Serà necessària la iniciativa privada, la col·lectiva, la gestionada per les institucions i grans companyies. Si anem fixant massa limitacions ens equivocarem i el canvi, ara ja urgent, trigarà dècades. Ja sé que hi ha grups de ciutadans que diuen que el canvi no es pot fer ràpid i de qualsevol manera, i és cert, tot i que, com anem molt endarrerits, s’ha de fer el més aviat possible.
El món camina cap a l’electrificació total i s’han d’abandonar els combustibles fòssils per produir l’electricitat i també per escalfar els edificis. No oblidem pas que si s’han de parar les centrals nuclears, tota l’electricitat que estan produint s’ha de substituir per altra produïda per les energies renovables. El repte és majúscul.
Ens preocupa el paisatge, la natura animal i vegetal que anem exterminant amb actuacions que no tenen res a veure amb els aerogeneradors i les plaques fotovoltaiques, però no som conscients que, per exemple, un cotxe de benzina o gasoil llança a l’atmosfera 15 o 20 quilos de CO2 cada 100 quilòmetres. Visca la biodiversitat! Demanem autovies i autopistes sense avaluar correctament els efectes perversos per al terreny en general dels nostres pobles i comarques. Sempre m’ha fet molta gràcia quan es diu que unes bones comunicacions portaran més persones per a viure als pobles, sense tenir en compte que les vies de comunicació són de doble direcció.
El repte que té el món envers el canvi de producció d’energia elèctrica és molt gran i anem molt endarrerits. Els països que abans arribin a una gairebé autosuficiència energètica renovable tindran moltes més possibilitats de desenvolupament. Agradi o no agradi ens haurem d’acostumar a veure molts i molts aerogeneradors alts i ferms quan circulem per carreteres i camins, i teulades pintades de negre i negres mars de plaques fotovoltaiques per grans extensions de terreny. A més, haurem o hauran de patir molt per a que això es pugui porta a terme.
Hi ha alternatives a aquest gran canvi que el món ha de fer? Sí, però no gens recomanables: tornar a viure com ho feien segles abans, no tancar les centrals de fissió nuclear i construir-ne les que faci falta –alguns països s’ho plantegen– o seguir com hem fet d’antuvi cremant carbó i gas, al preu que sigui, fins que el subsol terraqüi no s`hi assequi. I tot esperant que la humanitat no se’n vagi a fer punyetes.
Per acabar us faré una confessió: prefereixo tenir a la teulada unes plaques fotovoltaiques i/o veure a l’horitzó un o dos molins, pintats de gris o d’altres colors, amb les aspes donant voltes, que viure al costat d’una autopista o carretera, o en un carrer on circulen vehicles de combustió, o tenir a prop una granja de porcs o un bar, o tenir uns veïns massa sorollosos, o tocant a un camp de cultiu adobat amb productes no naturals i amb arbres que fumiguen freqüentment, etc., etc.
Resta una esperança, la fusió nuclear que no produeix cap tipus de radiació, però molt llunyana encara en el temps en quant a una possible explotació.■
No hay comentarios:
Publicar un comentario