Temps era temps el Matarranya era un riu de conca tripartida entre l’Aragó, Catalunya i el País Valencià –i segueix sent-ho avui en dia–, la part aragonesa de la qual es trobava inclosa dins de la macrocomarca o regió del Baix Aragó, continuadora d’alguna manera de la malaguanyada província noucentista d’Alcanyís.
I així hauria seguit sent, si no hagués passat el que va passar: resulta que l’any 1959 l’indoeuropeista i romanista Joan Coromines i Vigneaux publicà al volum XXIII de la Revue de Linguistique Romane l’extens article Els noms dels municipis de la Catalunya Aragonesa, reeditat el 1970 a les pàgines 43-141 del segon volum del seu llibre Estudis de toponímia catalana –d’on cito–, on normalitzà els noms de tots els municipis d’aqueix territori que ara coneixem com La Franja –d’Orient per a uns o de Ponent per a uns altres, i del Nord per a uns tercers, podríem afegir–, establint-ne també els límits comarcals amb tot de detall, poble per poble, prenent com a criteri decisiu la llengua i la cultura que s’hi conforma, que en el cas de la Franja és la catalana.
En Joan Coromines hi escrivia: Sobre l’agrupació comarcal que proposo, observaré que té un caràcter de mer assaig, i que en l’estat de coses actual, en què la separació entre aquests pobles i els del Principat i el País Valencià, no solament té una forta realitat administrativa amb conseqüències econòmiques, sinó que encara conserva prestigi sobre la consciència de la gent, no he gosat acoblar en una mateixa comarca cap municipi de les províncies aragoneses amb els veïns del Principat i de València (p. 44-45), i una pàgina més endavant hi afegia: En l’agrupació provisional que ara adopto, els límits provincials han estat, en canvi, respectats, sense altres retocs que acoblar els pobles catalans de la província de Saragossa ... en part amb els de la província d’Osca, atribuint Mequinensa a la Comarca del Cinca, ... i formant amb Faió, Nonasp, Favara i Maella, i junt amb els de la província de Terol, la comarca del riu Matarranya, tot precisant-ne un important detall: Quant a la capitalitat, es pot vacil·lar entre Vall-de-roures, Maella i Calaceit: la posició més cèntrica, les comunicacions millors i d’altres raons em semblen donar cert avantatge a Calaceit (p. 51) I així fou com va nàixer la Comarca del Matarranya, un nom corominià que ha fet fortuna.
La divulgació i popularització del nom Matarranya per a totes les terres franjatines al Sud de l’Ebre va ser molt ràpid. Per més que en Joan Coromines hagués publicat el seu article a França i en una revista científica de tiratge més aviat curt, ja al 1962 va aparèixer el tan divulgat i reeditat Mapa del Països Catalans del llibreter Joan Ballester i Canals amb els límits ben precisos de totes les comarques franjatines seguint al peu de la lletra la proposta d’en Coromines, i el mateix va fer la Gran Enciclopèdia Catalana el 1969, i moltes altres publicacions de geògrafs i cartògrafs: Gran Geografia Comarcal de Catalunya; Atles Lingüístic del Domini Català ... , si bé molts d’aquests no respectant del tot la proposta corominiana, sinó una segona proposta seua en el mateix article citat abans, on deia que en un futur: Maella, Favara, Nonasp i Faió podrien llavors agregar-se a la Ribera d’ Ebre (p. 45). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, traspassat enguany, el nom de Matarranya per a la Comarca també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració Aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO. Vist així no deixa de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó.
La Comarca del Matarranya fou oficialitzada el 2002 i no fou fàcil, perquè hi hagué molta resistència per part d’Alcanyís que volia crear una macrocomarca Bajo Aragón, continuadora, com abans he dit, de la província homònima. Tant la Vall del Tormo com Calaceit en volien formar part, però no Massalió, que aleshores hauria quedat despenjat com un exclavament matarranyenc de tipus Llívia, El Rincó d’Ademús o Petilla, però finalment la Vall del Tormo i Calaceit s’ho repensaren i van quedar-se al Matarranya. També Mont-roig, Torredarques i la Sorollera anaven d’ací cap allà, fins que només la Sorollera va anar al Bajo Aragón. Resultat: l’actual Comarca del Matarranya només ha respectat les fronteres orientals corominianes fins a Massalió inclòs, i les meridionals fins a incloure-hi Torredarques. Tot plegat ens obliga a parlar ara del Matarranya actual i del Matarranya Històric, exactament igual com parlem del Bajo Aragón actual i del Bajo Aragón Històric.
La Llei aragonesa de creació de les comarques del 15 d’abril del 2002 estableix que es farà partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals. Segurament no és casualitat que els vincles culturals, entre els quals la llengua i la cultura que se’n conforma hi té un lloc totpredominant, apareguen en darrer lloc, perquè els legisladors els han tingut ben poc en compte esforçant-se en crear comarques on el vincle lingüístic no siga mai, o quasi, present a tots els municipis comarcals. Aquest és el cas en -quasi- totes les comarques de la Franja, on si bé s’hi ha mantingut en prou de casos la nomenclatura corominiana, han estat afegides a pobles de llengua castellana, i en un cas aragonesa –la Ribagorça. L’única excepció –el ‘quasi’ repetit– n’ha estat l’actual comarca del Matarranya, i això ha estat així perquè no s’ha aconseguit d’incloure-la sencera al Bajo Aragón. De tota manera, com ens recordava abans el professor de Melchor, s’han sostret 10 viles del Matarranya, que han passat a ser bajoaragoneses o baixaragonesos-casp, cosa que, en ambdós casos, ha comportat tràgiques conseqüències per a la ja prou penosa situació de la llengua catalana que parlen i la cultura que se’n conforma, aquesta part tan íntimament aragonesa del nostre secular i ric patrimoni.
I és així com hem pogut veure que, mentre al que ha quedat de l’actual comarca del Matarranya, on el vincle cultural –en aqueix cas la llengua catalana- és homogeni, no ha trigat a proclamar-s’hi la declaració de comarca on la llengua catalana n’és predominant, pròpia i històrica, no ha passat així a l’actual comarca del Bajo Aragón, on en el seu ple del maig del 2017 es va rebutjar amb grans escarafalls la proposta de l’alcaid d’Aiguaviva i conseller comarcal Aitor Clemente per Ganar Bajo Aragón de declarar el mateix per a la llengua catalana que s’hi parla. En el cas de la comarca del Baix Aragó-Casp encara és hora que es plantege si és de llengua catalana predominant, pròpia i històrica.
Re, coses que passen.■
No hay comentarios:
Publicar un comentario