#MercheLlop - Escriptura

Merche Llop escrivint. Foto: Azucena López

Avui mostraré unes reflexions sobre l’escriptura i la llegua. Començaré per la pregunta que em faig moltes voltes: Què em motiva a escriure? Escriure i fer públic allò que escric. És cert que gaudeixo amb l’escriptura, però també m’agrada llegir i especialment aprendre; aprendre de qui em pot ensenyar quelcom que m’interessa i desconec. I tot junt formen la pasta del material creatiu que m’alimenta.

Habiten en mi uns relats que creixen i creixen fins que d’alguna manera volem eixir i respirar sense l’opressió del silenci i de les paraules afeblides en la ment. I en l’ànima. Són històries contades en forma oral o escrita que es barregen dins amb altres narracions inventades a partir de les vivències personals o per inspiració de les fades quan em sorprenen treballant i em fan un toc amb la seua vareta màgica. I es fan tan potents que esclaten per necessitat, per evitar la bogeria. Llavors t’hi llances, escrius i et publiquen una columna a una revista, una novel·la o un poema en format llibre, en les xarxes, en celebracions diverses on la paraula creativa té presència. I ocorre el misteri de veure com aquestes petites llavors germinen on menys t’ho imaginaves. Un dia reps un correu electrònic d’unes mestres d’escola dient-te que han organitzat una jornada literària amb els teus relats. O des del departament de llengua d’un institut et comuniquen que celebraran el dia del llibre amb activitats vinculades a la teua poesia. I t’entra una tremolor inexplicable. Un goig també. És el misteri de l’escriptura.

Quan t’has esgotat de corregir i penses que ja n’hi ha prou, hi poses punt final. Ja està, ho deixo, sinó mai ho acabaré! Envies a alguna amiga o a algun amic la història per rebre’n opinió. La tornes a revisar. Finalment arriba a una editorial, te la publiquen i quan la criatura veu la llum en format llibre, un sentiment de pau t’envaeix per dintre: quelcom inexplicable s’ha complert. Tanques els ulls i dius: Que sigo lo que Déu vulgo! I la història ja no em correspon, ara és dels lectors, vola lliure i permuta en cada lectura.

Com a persona que escriu (no goso posar-me el qualificatiu

d’Escriptora) necessito la mà amiga que m’acompanya en tot el procés. L’impuls que donen les persones que emfatitzen amb la meua escriptura o que m’estimen. Les persones em nodreixen; necessito enregistrar dintre allò que passa fora, barrejar els sentiments meus amb els sentiments del altres, simpatitzar i reconèixer amb l’escriptura una manera de solidaritat impresa en la comunicació humana.

Ja he posat paraula a la primera pregunta. Ara ve la segona. Quan vaig decidir escriure públicament em vaig plantejar: Amb quina llengua vull escriure? Nascuda en un poble de la Franja, em venia a la ment la materna, la de les emocions, els afectes, que em dicta les paraules, especialment en la poesia. Però, com els ocorre a les persones de la meua generació que hem estat culturitzades en castellà va estar necessari passar tot un procés d’aprenentatge de la llengua escrita. Conèixer la gramàtica del català que no vam aprendre a l’escola; saber la norma que aporta unitat a la llengua i marca els camins de la comunicació i de la comprensió humana tot tenint en compte la diversitat a la nostra parla local. Est procés no va estar fàcil; calia rompre amb unes arrels familiars i locals aferrades a una denominació de la nostra llengua com a xapurreau que desvirtuaven la certesa científica per ignorància i també per motius emocionals vinculats a una denominació utilitzada en un sentit reivindicatiu de l’estima pels trets d’identitat propis. Denominació implantada segles abans pels poders fàctics locals d’aquell temps com el metge, el mestre o la mestressa, el manescal i el capellà denominaven així a la parla del poble humil i servil.

En els anys setanta del segle passat no era fàcil emprendre l’aventura d’estudiar català, però sí que era possible indagar en les fonts de la cultura per tal de saber què parlàvem al meu poble i als altres pobles de la Franja.

Bibliografia de Merche Llop

En aquesta aventura d’estudiant universitària vaig conèixer dues obres imprescindibles en la meua recerca. La primera fou el fabulós diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, publicat en 1962, que recull tot el lèxic del català: una joia lingüística considerada com una de les obres lexicològiques més importants de la romanística. La gramàtica de Pompeu Fabra recopilada per la secció filològica de l’Institut d’Estudis catalans i finalment el diccionari de l’IEC. Ràpidament hi vaig trobar la resposta: la nostra parla correspon al dialecte nord-occidental del català.

Més endavant vaig assistir a conferències, classes i taules rodones sobre la nostra llengua amb filòlegs i dialectòlegs que van continuar donant-me llum: Artur Quintana, Marc Martínez, Pere Navarro, Javier Giralt, Maite Moret i d’altres. Finalment cal dir que les escriptores i els escriptors són un referent de creació, diversió i plaer.

Per escriure literatura, periodisme, articles d’opinió, etcètera, és imprescindible aprendre l’ortografia i la gramàtica; les normes acordades sobre l’ús de la llengua, els criteris bàsics i comuns d’utilització de la llengua en la qual s’escriu.

Estimo la llengua del meu poble, estimo la fonètica, el lèxic, les construccions gramaticals, els acudits... dels altres pobles de la Franja que ens identifiquen. Però tinc com a referent la gramàtica essencial de la llengua catalana que marca un camí imprescindible per a no perdre’ns en confusions com en la Torre de Babel (molt flexible amb la riquesa de cada dialecte i expressions pròpies dels diferents territoris on es parla).

Un cop saps d’on venim i quina és la nostra llengua, sento vergonya davant l’atreviment o la ignorància de qui escriu públicament tal com parla en el seu poble, amb una gramàtica inventada sense cap criteri ortogràfic ni gramatical arrelat a la cultura lingüística, a la romanística en el nostre cas.

En aquest camí d’investigació i aprenentatge, amb la norma a la mà, amb la flexibilitat de la norma, trobo respostes a la manera d’expressar-me en un dialecte del català o en un altre, segons em rondina el follet de la inspiració i el teclat de l’ordinador.

Resulta curiós que en relació al castellà, com a llengua parlada i escrita, no es dubta en dir que tots els territoris i països de parla hispana parlen castellà i per tant adopten la norma de la RAE. No es qüestiona si a Sevilla, Jaén ,Valladolid o Buenos Aires parlen la mateixa llengua perquè en considera que així és, tot i que les diferències fonètiques i lexicals entre ells són molt significatives.

He començat dient que quan vaig decidir escriure em venia la llengua materna com a vehicle de l’escriptura, però, la meua condició de persona bilingüe, amb vocació d’escriptora com una manera de creixement personal en un sentit creatiu i de comunicació humana, em permet gaudir de l’escriptura en les dues llengües que m’acompanyen diàriament i que utilitzo segons les circumstàncies: català i castellà. I els meus referents normatius són el diccionari de l’IEC i de la RAE. Com cal!■