#MarioSasot - Irlanda, Finlàndia. Nosaltres no som d’eixe món.

Centre Cultural Sami "Sajos". Inari (Lapònia finesa). Foto: Terhi Tuovinen.

Irlanda, Finlàndia. Nosaltres no som d’eixe món.


Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair el sacrosant precepte de que “De llengua oficial no n’hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.

Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms dels carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.

L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.

Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.

Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc., apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.

Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).

En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la població estan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest). Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels llocs on aquesta llengua és predominant.

Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.

Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l'únic poble indígena reconegut a l'àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones

A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami kolt i el sami d' Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami kolt i el sami d' Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami kolt i el d’ Inari van estar a punt d'extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a reimplantar-los entre les generacions més joves.

Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a protegir i difondre la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.

Pirita Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions i membre, a més, del Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que «molts pares, als anys 80, pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida» .

Tanmateix avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.

Inari és també la seu de Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de la naturalesa inaugurat el 1998.

Fora dels llocs autòctons, Yle, l'Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l'estil de Netflix anomenat Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.

Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.

Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d'haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l'última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».

Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l'Escola d'Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’entre set i nou anys, procedents de famílies Sami emigrades al sud, que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.

Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.■

No hay comentarios:

Publicar un comentario