#FrancescTeixidó - Les dues gegantes i el seu exèrcit del fred al Matarranya històric

Nevera de Belmonte de San José

 

Opodríem dir els dos gegants..., perquè, sí, em refereixo a les “Neveres”, que també s’anomenen “cases de la neu”, “pous de neu”, “pous de gel” o “pous de glaç”.

De pous de glaç, com en diem a la meva comarca, n’he vist per tot el territori, n’hi ha arreu, però en una visita feta l’any 2014 a la nevera de Bellmunt de Mesquí vaig quedar corprès per la seva grandària i gratament sorprès per la bona restauració i conservació; i prop d’allà, a la Canyada de Beric, n’hi ha una altra també immensa, poc més petita que l’anterior i també conservada excel·lentment: les dues “Gegantes”; després visitant diverses localitats de la comarca i llegint alguns estudis sobre el tema, se’m va fer evident que cada poble en tenia una, si no eren més. La seva gestió solia ser de dos tipus: les que estaven ubicades a la mateixa vila o molt a prop, de mida mitjana o gran, eren administrades pel consell del poble o ajuntament per proveir als veïns i vendre’n els excedents; i les que estaven ubicades fora vila, en zona muntanyosa, en masos a prop d’alguna via de comunicació important, on els era fàcil comercialitzar la neu o el gel a peixaters que anaven de pas i duien la mercaderia cap a l’interior, o altres comerciants amb articles que es malmetien amb la calor; aquestes de mida mitjana o petita. Formant així una xarxa que tenia tot el territori abastat en els mesos més calorosos.

L’aprofitament de la neu o el gel per a usos medicinals, de conservació d’aliments o de gaudi gastronòmic, ja ve de l’antigor; els orígens del consum de fred artificial estan molt desdibuixats, però hom suposa que ens hem de remuntar a les cultures mesopotàmiques cap el segon mil·lenni aC., i que s’estengué per tota la Mediterrània a través de grecs, i romans pel nord i dels àrabs pel sud. Durant molts i molts anys el consum de gel va estar acotat a les classes benestants, a l’aristocràcia i la reialesa, —potser els qui ho popularitzaren un xic abans de l’Edat Moderna, foren els àrabs, que hi preparaven begudes fresques, granissats de diversos gustos i altres llaminadures—, mentre que el gran gruix de la població no tenia a l’abast aquests privilegis. Això va canviar paulatinament però ràpida des de principi del s. XVI, encara que fins el s. XVII no fou un producte comú entre les classes populars del Matarranya.

Ho afavorí, en aquelles dates, el fet que hi hagué una davallada general molt forta i perllongada de les temperatures i un augment de la pluviositat, el què en història de la climatologia s’anomena “la Petita Edat del Gel”, un període que va durar de mitjan s. XVI fins a mitjan del s. XIX. A l’haver-hi grans nevades, en principi només s’emmagatzemava neu, però més endavant, cap el s. XVIII aprofitant que feia un fred extrem, començaren a recollir el glaç i a més construïren basses per augmentar-ne la producció.

Aquests magatzems, en forma de pou de gran diàmetre, es feien en la part més obaga i fresca del poble. Se solien aprofitar talussos i així gran part de l’edificació quedava soterrada, contribuint així a mantenir baixa la temperatura i a la part oposada al talús s’hi feien albellons i el canal per on sortia l’aigua de la neu que inevitablement es fonia.

La recol·lecció de la neu i el seu estotjat dins les neveres era un feina penosa i molt dura, —a causa de les malalties derivades del fred i els accidents—, que necessitava de molta mà d’obra. Calia recollir la neu i acostar-la al pou, això es feia amb portadores entre dos homes per mitjà de semalers si era a prop, o bé amb matxos o mules carregant les portadores al bast, o també amb carros si hi havia camins transitables. Abans ja s’havia preparat el pou, posant-hi, al fons un embarrat que es cobria amb ramassa i per sobre un bon gruix de palla, així la neu no tocaria directament a terra i permetia desguassar l’aigua de la neu que es fongués; també la paret del pou es folrava amb canyes que en ser buides actuaven com a aïllant; aleshores es col·locava una primera capa de neu que es compactava amb maces de fusta fins a fer-ne un gruix determinat, s’hi posava una altre gruix de palla i una altra capa de neu. Així successivament fins que la nevera era plena, que es tapava i segellava amb palla ben atapida.

Al Matarranya, que és on fem referència, entre mitjans de març i el dia de Sta. Creu de maig (dia 3), es començava el comerç de la neu, que durava tot el període estival fins les dates compreses entre St. Miquel (29 setembre) i el dia de Tots Sants. Aleshores la feina era inversa, s’obria el pou i amb unes serres especials es tallava la neu en blocs i s’anava traient per l’obertura superior, un cop fora es posava en unes caixes de fusta, els tapials, on es tornava a compactar i a més servia com a mesura a l’hora del transport; encara que la mesura de venda era a pes: al Matarranya usaven la lliura de 12 unces, aquesta era per a la venda als veïns en el lloc mateix, però si s’havia de transportar a una certa distància aleshores es pesava per lliures de 14 unces (~ 408 g), un escreix d’aproximadament un 17% que compensava la què es fonia en el trajecte (la part castellanoparlant del Baix-Aragó se servien de la lliura castellana, de 16 unces, però si havia de viatjar també donaven 2 unces de més per lliura). El transport es feia amb carro, o majorment al bast d’animals, mitjançant portadores foradades del cul per evitar l’acumulació d’aigua de la fosa; s’aparellava la bèstia amb una manta i damunt unes estores gruixudes de palla per evitar-li el fred, després se li carregaven les portadores i camí!, camí que se solia fer de nit per evitar les hores de més calor i arribar a punta de dia al lloc de destí.

Avui en dia, en l’època de la immediatesa, que tot ho volem per a “abans-d’ahir”, és d’allò més fàcil obtenir fred fora de temporada, només cal endollar el frigorífic, el congelador, i fins i tot molta gent usa aire condicionat. Ara bé, quin preu en paguem! Els aparells per obtenir gel, refrigerar aliments o un habitacle, funcionen amb motors que alliberen gran quantitat de calor per a comprimir els circuits de gasos d’expansió, gasos que en algun moment de la seva vida contribueixen a la contaminació i l’efecte hivernacle, per molt que ens assegurin que “ara ja no”. Motors que alhora treballen amb energia elèctrica, que en bona part es genera amb la crema de combustibles fòssils que produeixen les fatals emissions de CO₂, SO₂ i òxids de nitrogen NO_x; però no cal oblidar que la majoria prové de les centrals nuclears, on a més de les grans quantitats de calor emeses en la refrigeració dels equips i la producció de vapor, generen un gran volum de residus altament radioactius, —de radioactivitat bruta—, que ningú ha trobat el procediment per reciclar-los i que contaminaran durant milers d’anys el planeta. Això és el progrés? Una progressió cap a l’autodestrucció de l’espècie, arrossegant-n’hi moltes d’altres? Hem arribat a un grau extrem d’individualisme que, mentre jo estigui bé no cal pensar en les generacions venidores? Evidentment no vull pas convèncer ningú de tornar al s. XVII, —ni a mi mateix—, no cal; només és una reflexió que ens activi a fer petits gestos per tal de mantenir net i viu aquest món que ens han deixat i que nosaltres també deixarem als nostres descendents.

Ha estat summament interessant resseguir aquest fil de pensament a partir de la teranyina, de la xarxa, que van fornir els nostres avantpassats per abastir-se del fred que els feia més fàcil passar les èpoques de més calor: una necessitat, un luxe, una gormanderia..., un progrés lent però sostenible que es va extingir a final del s. XIX a causa d’una pujada progressiva i imparable de la temperatura. Hi va tenir quelcom a veure la revolució industrial i la crema massiva de carbó en l’extinció de la Petita Edat del Gel?

Acabo amb un raonament de la mare: «No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita», i no era conformisme, sinó pura filosofia d’una vida senzilla i plena.■