La Toscana aragonesa, Renaiximent local i un notari de la Codonyera

Façana de l'Ajuntament de La Codonyera 


A pesar d’un cert descens enmig de la pandèmia present, la taxa d’ocupació turística este estiu al Matarranya és més alta que la mitjana aragonesa. Lliure de la fase 2 de comarques pròximes com lo Baix Aragó-Casp, los establiments hotelers matarranyencs van fent en este estiu atípic.

Fa temps que s’hi ha apostat per un turisme diversificat (familiar, cultural i d’aventura), amb una oferta variada d’allotjaments, des dels de qualitat superior als apartaments, cases rurals, albergs i càmpings, tots ells bastant adients a moments d’epidèmies i pors. L’administració comarcal ha tingut un paper rellevant amb accions com la creació d’oficines turístiques a Vall-de-roures i Calaceit, un servei de guies oficials, l’edició de fulletons informatius (mapes, itineraris variats, díptics locals...) i una pàgina web molt útil (www.matarranyaturismo.es/matarranya/); tot s’ha culminat amb la consecució d’una “Marca de Calidad Territorial”. Així, alguns programes de televisió —Zoom Tendencias, Comando al Sol, 80 cm— han estat decisius per publicitar tot este treball previ més enllà dels visitants habituals de la pròpia comunitat autònoma o de les veïnes Catalunya i València, atrets per lo que es ve denominant la “Toscana” aragonesa o espanyola. A Valljunquera enguany predominen los madrilenys.

Una bona síntesi dels seus atractius la tenim a l’estupenda guia turística que van editar l’editorial Prames i la Mancomunidad del Matarranya: Guía del Matarraña, del 2001, ara ja en tercera edició. S’hi combinen una cuidada presentació gràfica, amb abundants fotos i il·lustracions —alguns dibuixos són de Pasqual Vidal, investigador de Massalió—, i un recull d’informacions rigoroses i molt ben organitzades, que miren d’equilibrar la descripció física, la històrico-artística i els elements pràctics. Lo medi geogràfic lo presenten Fernando Zorrilla, naturalista baix-aragonès, i José Luis Roda, agent de Protecció de la Naturalesa del Govern d’Aragó, i es complementa amb “10 rutas por la naturaleza”, des de la primera pel Parrissal —a on naix lo riu que dóna nom a la comarca— a la darrera per les ermites; cada una conté un mapa, la longitud o duració i el nivell de dificultat. Abans, l’apartat central oferís un recorregut pels 18 pobles matarranyencs, una “Ruta por el patrimonio”, que els revisa per ordre alfabètic: una mica d’història, los monuments ben explicats i localitzats al plànol corresponent i, destacats, personatges importants o curiositats. Hi van col·laborar tres alcanyisans, excel·lents coneixedors d’eixe patrimoni tan ric ja des dels íbers: l’arqueòleg José Antonio Benavente, l’historiador Pedro Rújula i l’historiadora de l’art Teresa Thomson*.

Al detallat “Breviario cronológico” (p. 37) que tanca la introducció històrica sorprèn lo buit entre 1429, en què es van celebrar Corts a Vall-de-roures, i 1645, quan la guerra dels Segadors va tacar de sang la comarca. Segons una nota sobre l’època dels Àustries (p. 28), lo segle XVI va ser pacífic, causa i conseqüència alhora d’un procés de maduració que es va traduir als pobles i viles en l’elaboració de normes per facilitar lo govern i la convivència. No és d’estranyar que, al mateix temps, s’escampare per la zona un art civil com era el renaixentista d’aquell moment, que situava l’ésser humà al centre de tot i tenia l’ànsia de bellesa equilibrada com a divisa. Una dotzena de cases consistorials són l’evidència també del protagonisme del poder municipal envers l’antiu senyorial, les quals encara ara, situades la majoria a la plaça Major, fan de centre de la vida local: Massalió, Fontdespala, Fòrnols i, amb les dates de construcció visibles a les fronteres: la Torre del Compte (1574), la Freixneda (1576), Beseit (1595), Vall-de-roures (1599), Ràfels (1575-1589), Mont-roig (1588-1594), Lledó (1610), Calaceit (1613) i la Portellada (1622). Cal afegir edificis particulars destacables com la Torre dels Donfelises —o mas de l’Aragonès— a 3 km de Pena-roja, la Casa Belsa de Fontdespala i les cases Vergós i Ferrer de la Torre del Compte. I entre l’escassa arquitectura religiosa, la portada classicista de l’església parroquial de Queretes i l’antiu Convent de Mínims de la Freixneda.

Este art hauria de merèixer l’atenció del viatger, afegit a les rutes turístiques principals, que destaquen les herències ibèrica, gòtica i barroca. Agermana la zona encara més amb la Toscana italiana i mostra als ulls contemporanis l’existència d’un poderós Renaiximent local, compartit per les comarques veïnes, amb exponents tan significatius com los ajuntaments d’Arnes (1584), a la Terra Alta, i d’Alcanyís (1565-1570), al Baix Aragó. Als Studia Humanitatis d’esta ciutat se va formar en aquell moment un rellevant grup d’humanistes d’abast europeu (Sobrarías, Palmireno, Gómez Miedes, Ruiz de Moros, Andrés, Vives y Altafulla...). Les XVII edicions consecutives estos raders anys del “Curso Interdisciplinar de Humanidades” han anat recordant eixe moment d’esplendor cultural i el seu clima social.

A la Codonyera, allavòrens depenent d’Alcanyís, s’havia construït entre 1576 i 1579 un bell edifici renaixentista d’una confraria, actual Casa de la Vila. Poc després, l’any 1588, lo seu notari Llorenç Vilella escrivia un pamflet difamatori contra Tomàs Cosme Alòs, vicari del poble, que va aparèixer manuscrit i anònim a la plaça. En un total de 122 versos, formant 13 estrofes regulars, hi presenta el retrat d’un eclesiàstic vanitós, hipòcrita, bevedor, agarrat i faldiller; però ho fa amb ironia festiva i una intenció crítica d’arrel erasmista contra qui hauria de ser un cristià exemplar. Com que ho vol difondre entre els veïns, utilitza el català propi; lo castellà apareix en cinc versos, fent paròdia potser de les homilies de mossèn Alòs; i acaba en llatí, llengua de l’Església i dels documents notarials, que només entendrien los dos rivals, hòmens de cultura. És un monument en paper coetani als de pedra, perquè dixa endevinar aspectes de la vida quotidiana d’aquella època i per ser un testimoni solitari de la llengua autòctona al segle XVI. Part del procés que es va incoar contra Vilella —de seguida sospitós—, se conserva a l’Arxiu Arxidiocesà de Saragossa, i recentment ha estat estudiat i transcrit per tres codonyerencs d’origen o d’elecció: José Miguel Gràcia, José Ramón Molins i Artur Quintana**.

Quintana —autor amb la Carme Alcover de la descripció lingüística i literària a la comentada guia del Matarranya— és un filòleg romanista, estudiós reputat de la llengua i cultura compartides al Matarranya i el Mesquí. Ara fa deu anys que va presenciar los anomenats “fets de la Codonyera”, una infàmia inexplicable i poc festiva***. En aquella ocasió un grup d’adults i menors del poble pròxims a la FACAO —associació que, contravenint lo consens científic, nega el nom de català a la parla local— van irrompre en una xerrada informativa de la CHA sobre la Llei de Llengües d’Aragó de 2009, i amb los seus crits i pancartes inquisitorials van impedir l’intent d’oferir una explicació raonada sobre la dignificació de la llengua pròpia, cada volta més minoritària i minoritzada. Los versos d’aquell notari codonyerenc del Renaiximent, canviant papers, valen avui per denunciar eixa infàmia:


El vicari de la Codonyera 

tant és bon christià 

que sempre predique conciènçia 

y d’ella es seruix molt poch, 

perquè sempre ven vinagre 

y lo pa ben torrat. 

Per dir la verdat  

se pert l’amistat.■


* 1Altres guies: José Antonio Benavente, Guía turística del Mezquín-Matarraña (Teruel), Omezyma, 2001; José Antonio Benavente Serrano & Teresa Thomson Llisterri (coords.), Comarca del Matarraña, Gobierno de Aragón, 2003.

** José Miguel Gràcia, José Ramón Molins & Artur Quintana, “Per dir la verdat / se perd l’amistat: un libel difamatori de la Codonyera (Baix Aragó), del 1588”, Archivo de Filología Aragonesa, LXI-LXII, 2005-2006, p. 321-335. 

*** Màrio Sasot, “Deu anys d’un fet lamentable”, Temps de Franja, 30-4-2020, en línia a https://tempsdefranja.org/opinio/tribuna/deu-anys-dun-fet-lamentable/.



Per María Dolores Gimeno Puyol





No hay comentarios:

Publicar un comentario