Ramón Segura, de la glòria a l’infern

Lluis Rajadell - Periodista
junio 2020 MEMORIA HISTÒRICA | RAMÓN SEGURA | GUERRA CIVIL


Ramón Segura. President de la Diputació Provincial de Terol 1932-1936
Nascut a Vall-de-roures l’any 1894, presidia la Diputació Provincial de Terol quan va ser detingut per les tropes revoltades contra la República i assassinat a les primeres setmanes de la Guerra Civil sense que se sàpiga, encara avui, on va morir i on està enterrat.

“A mitja tarda, va baixar el sergent fins al peu de l’escala, deixant dalt dos guàrdies. En un paper va llegir cinc noms, cadascun amb els seus dos cognoms: don Gregorio, Joaquim, Segura, Cabrera i Victorio eren al centre de la sala i els va fer pujar. Joaquim, que anava en samarreta, li va dir que anava a buscar la seua americana. ‘On vas, no la trobaràs a faltar’ —va contestar el sergent—”.

L’estremidor relat que fa Ildefonso Manuel Gil en el seu llibre “Concert al capvespre” explica de forma freda i precisa el moment en què Ramón Segura, president de la Diputació Provincial de Terol, és apartat dels seus companys de reclusió en els soterranis del Seminari de Terol per desaparèixer per sempre, juntament amb un grup de republicans detinguts per les forces revoltades que es van fer amb el control de la ciutat des de l’inici de la contesa. L’acompanyaven en la seua baixada als inferns, entre d’altres, el diputat Gregorio Vilatela, probablement el polític republicà més prestigiós de la província. 


Segura es va implicar a fons en la política local i provincial, inicialment a les files de el Partit Radical Socialista i, posteriorment, a Izquierda Republicana, liderat per Manuel Azaña. Va ser elegit alcalde el 1931 i president de la Diputació Provincial de Terol aquell mateix any.


La seua sortida del Seminari a punta de pistola és l’última notícia que es té de Segura, que havia nascut a Vall-de-roures 42 anys abans, i que, després de tres estades temporals a Nova York entre 1911 i 1922 es va convertir en un destacat dirigent republicà d’esquerres a la província.

Les notícies que es tenen de la mort del president de la Diputació són confuses, imprecises i en ocasions contradictòries. No hi ha dubte que va morir a mans dels franquistes dins l’onada de detencions i ‘saques’ que tan vivament descriu Ildefonso Manuel Gil —ell, també detingut al Seminari pel seu republicanisme, va poder salvar la pell—.

L’historiador Serafín Aldecoa explica que Ramón Segura va ser executat a Saragossa, probablement prop del cementiri de Torrero, lloc habitual d’execucions durant la repressió exercida pels rebels. Però Maribel Segurana, neboda-néta del polític, afirma que, per la confidència d’un dirigent dretà de Vall-de-roures, sap que Ramón Segura va ser torturat cruelment i assassinat a la plaça de bous de Saragossa. Res està documentat sobre aquest episodi de la guerra bruta de la rereguarda franquista a Aragó.

Acabava així, tràgicament, la brillant trajectòria política de Ramón Segura, nascut en el si d’una família benestant de Vall-de-roures de profundes conviccions progressistes. El seu pare era advocat i el seu iaio patern va ser oficial en les files de l’exèrcit liberal que va combatre als carlins. Segura va partir a Nova York àvid de coneixements, d’experiències i de formació. En les tres ocasions en que va creuar l’Atlàntic el va acompanyar el seu germà Bernardo. El nét i homònim de Bernardo Segura, Bernardo Granja, afirma que els dos germans eren inseparables, com carn i ungla. Compartien el mateix afany d’aventura i coneixement i també una ideologia progressista que, probablement, va eixir reforçada de les estades nord-americanes.

Van treballar com comptables en prestigiosos establiments hotelers de la Gran Poma, en aquella època un potent focus d’atracció per a l’emigració de Terol, com ha investigat a fons l’historiador Raúl Ibáñez. Els estalvis que Ramón Segura va reunir en la seua estada nord-americana li van servir per muntar, de retorn a Vall-de-roures, un cinema en un edifici dels afores del casc antic on més avant estaria la coneguda com a ‘Cotxera de Manganell’.

Segura es va implicar a fons en la política local i provincial, inicialment a les files del Partir Radical Socialista i, posteriorment, a Izquierda Republicana, liderat per Manuel Azaña. Va ser elegit alcalde el 1931 i president de la Diputació Provincial de Terol aquell mateix any.

La victòria del Partit Radical a les eleccions a Corts de novembre de 1933 l’aparta de la presidència i pocs mesos després és detingut per la possessió de dues pistoles sense llicència. La Guàrdia Civil registra el domicili de Vall-de- roures i el deté dins d’una operació policial amb tints de vendetta política.

L’assumpte, que dona lloc a un escandalós procediment judicial, queda en no res, però ha deixat patents les enemistats aferrissades que Segura desperta i que, tres anys després, s’intensificaran tràgicament.

La victòria del Front Popular al febrer de 1936 torna Ramón Segura a la presidència de la Diputació, però la revolta franquista, liderada a Terol pel comandant Virgilio Aguado, comporta la seua immediata detenció i tancament amb altres destacats líders republicans i sindicals en els lúgubres soterranis del Seminari Conciliar. Va eixir de la improvisada presó unes setmanes després per desaparèixer per sempre.

El seu fill, Joaquim Segura, a l’acabar la guerra va emigrar als Estats Units —on havia nascut durant una estada dels seus pares— fugint de l’Espanya franquista. Va tornar en repetides ocasions a Vall-de-roures i va visitar Terol a la recerca d’informació sobre el destí del seu pare, sense resultat. Va morir al juliol de 2015 sense haver pogut aclarir el gran enigma de la seua vida: on va morir el seu progenitor, qui va ser responsable de la seua execució o on reposen les seues despulles.

Però el règim franquista no es va acontentar amb l’execució extrajudicial del polític republicà. Deu anys després de fer-lo desaparèixer del Seminari, va ser condemnat a pagar una multa de 12.000 pessetes per “responsa-bilitats polítiques” en haver estat president de la Diputació de Terol i candidat a Corts per Izquierda Republicana. En un gir grotesc, un reial decret del dictador Francisco Franco de juliol de 1957 comporta l’indult d’aquesta sanció. Un gest de magnanimitat aplicat pel mateix govern que l’havia assassinat vint anys abans.

No hay comentarios:

Publicar un comentario