El president del Govern d’Aragó, Jorge Azcón, va afirmar diverses vegades en la passada legislatura que a la «regió» no es parla català, sinó diferents modalitats lingüístiques pròpies de cada localitat (com el fragatí, el maellà o el chapurriau). I ho va fer sense cap mena de titubeig i amb la força que donen els coneixements «científics i acadèmics» que haurà adquirit sobre el tema, dic jo. Això ha estat el passat, però ara estem en un altra situació, pitjor situació, he de dir, en la qual el govern d’Aragó està conformat per la coalició PP-VOX. Un o més punts de l’acord fan referència a les llengües pròpies d’Aragó, i com no podria ser d’una altra manera són tots ells repressors, negativistes, uniformadors i catalanofòbics. El principi paradigmàtic de les mesures que voldrien portar a terme és: «liberar Aragón de la imposición del catalán». La pregunta que em faig, si analitzo realment la situació a dia d’avui d’allò que ha quedat realment, després de la passada legislatura, no és altra que la següent: de debò podran desemparar, desprotegir i amenaçar més encara el català i l’aragonès en els territoris aragonesos d’aquests dues llengües? De primer antuvi em surt: impossible.
Respecte d’aquest tema no fa gaires setmanes escrivia jo a la columna de lo Cresol del Diario de Teruel –entendreu força bé el to irònic i humorístic del meu escrit– : «Nos hemos de liberar de la imposición del catalán. Hemos de modificar la ley de Lenguas para eliminar la protección desmesurada del catalán y del aragonés» –en paraules dels partits de la coalició. Els parlants d’aquestes dues llengües pròpies d’Aragó tenim un gran desafiament a les envistes... . De ben segur eliminaran de soca-rel els premis Guillem Nicolau en llengua catalana i l’Arnal Cavero en aragonès. Recordo amb nostàlgia l’any 2007 quan vaig rebre el cobdiciat premi Guillem Nicolau. Ja mai més el rebrà cap persona... Totes les retolacions en català dels pobles i viles, del carrers, dels monuments, dels senyals de trànsit i de qualsevol topònim geogràfic, es traduiran al castellà. Tants bonics noms com Vall-de-roures, Calaceit, Mont-roig, la Codonyera, Nonasp, Benavarri i tants d’altres, deixaran d’enlluernar carreteres i paisatges. No ens podrem dirigir a les administracions públiques amb la nostra llengua, ni emprar-la davant dels jutges, ni cap altra autoritat. La llengua catalana deixarà de ser vehicular i ni tan sols romandrà com a assignatura obligatòria. Com es nodrirà econòmicament l’Institut Aragonès del Català, quan desaparegui tota subvenció o ajuda oficial? Recomano que ens fem a la idea d’escoltar els nens només en castellà quan hi juguin al carrer.
És clar que tot el que deia que perdríem ja es va perdre en la anterior legislatura o mai s’havia implementat. Quina vergonya!
Està força bé la declaració d’Iniciativa Cultural de la Franja– quan diu, entre altres coses: «El català, parlat a la Franja oriental d’Aragó, no és cap imposició: és una llengua autòctona, patrimonial i històrica, i la llengua materna de milers d’aragonesos des de l’Edat Mitjana. Negar el seu nom, la legitimitat o l’arrelament suposa una tergiversació interessada de la història i dels criteris acadèmics i un menyspreu cap als qui la parlen...».
Cap raonament per molt científic, acurat o contundent que sigui farà canviar l’opinió o l’actitud del govern aragonès actual amb relació a les seues intencions en tot allò que fa referència a les dues llengües minoritzades: l’aragonès i el català, parlats a l’Aragó. La seua catalanofòbia s’estén des del propi mot de «català» fins al seu odi al poble català en general, tot envoltat amb una ignorància i/o confusió secular del trinomi poble-nació-llengua.
Tot amb tot, encara tinc un xic d’esperança. Recordeu les ridícules denominacions de Lapao i Lapapyp que el govern del PP i PR es van inventar per defugir dels noms reals de les nostres dues llengües minoritàries i minoritzades? Segur que convindreu amb mi que va ser l’operació més maldestra que mai s’haguessin pogut imaginar. El ridícul, dins i fora d’Aragó, va ser apoteòsic. Una de les claus d’aquest ridícul va ser el d’utilitzar, per part dels que vam criticar l’operació, els acrònims dels noms de les llengües que la llei volia imposar. I així «llengua aragonesa propia de Aragón oriental» va esdevenir LAPAO i «lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica», LAPAPYP. La mofa i l’escarni van esdevenir com una estocada de mort. Per tant, en comptes de malbaratar esforços i recursos intel•lectuals en raonaments científics i acadèmics, hauríem d’encetar campanyes de desprestigi i descrèdit cap els governs i partits polítics que utilitzin les nostres llengües pròpies centenàries per dividir els ciutadans, anorrear aquestes llengües i utilitzar-les com a esquers de vots dels desinformats o mal informats. No és gens sobrer el recordar que són les majories dels ciutadans les que trien els governs.
Una altra porta o finestra que s’hauria d’obrir és la utilització de les xarxes socials d’una manera intel•ligent per arribar al col•lectiu més jove de la societat. Amb una mica de sort es podria provar d’atraure els joves cap a plataformes en català, com a llengua de prestigi i mai de contingut que poguessin considerar avorrit; tanmateix agradable però culte. Mentre escric aquestes línies, al Matarranya i més concretament des d’ASCUMA, alguna cosa s’està movent: s’ha creat «Matarranya viu» que ja podeu veure a les xarxes.
Tot i que, no sé si en som prou de conscients encara de la gran amenaça global que té el català, a la Franja i a tots els països i terres de parla catalana, però també el castellà i tantes altres llengües arreu del món...: és la invasió de l’anglès d’una manera permanent i inexorable. La llista d’anglicismes, manllevats lingüístics o calcs semàntics, que utilitzem diàriament per esnobisme, moda o sense adonar-nos és immensa. Una gran majoria d’ells innecessaris i prescindibles, diria més, estúpids. Podria començar per uns quants, aquells que l’IEC s’ha referit concretament en alguna ocasió:
Brainstorming, pluja d’idees; link, enllaç; tenir feeling, tenir sintonia; bullying, assetjament escolar; check-in, facturar; e-mail, correu electrònic; fair play, joc net; rating, qualificació; spam, correu brossa; fake, fals; sponsor, patrocinador; staff: plantilla; start-up: empresa emergent; mountain bike, bicicleta de muntanya; workshop: taller o sessió de treball.
A més d’aquests, podria continuar la llista omplint pàgines i pàgines, una llista interminable. Alguns dels anglicismes els tenim tan incorporats a l’ús diari que ens pot constar de trobar la paraula equivalent a la nostra llengua. Si penseu una mica, segur que en trobareu molts més.
No creieu que no és una gran amenaça per a totes les llengües aquest procés d’incorporació de tantes paraules angleses en l’ús diari del nostre parlar?
Per tot plegat, obrim més portes i finestres per defensar la nostra llengua! Avui és molt necessari, pot ser més necessari que mai.
Josep Miquel Gràcia
¿Te ha gustado este artículo? Compártelo