La torre de l’anarquista

El darrer atractiu turístic de Vall-de-roures, la espectacular càmera fosca, està instal•lat a la Torre de Valentinet, un vestigi de la muralla medieval que, en el seu anterior aprofitament, va ser la llar d’un destacat anarquista local

Hi ha poques referències a l’anterior propietari del singular edifici, una de les torres defensives que protegien la muralla medieval. L’Ajuntament, en no poder contactar amb els hereus de l’antic propietari i constatar que ningú assumia el manteniment i la fiscalitat del ruïnós casalici, va posar en marxa un procediment administratiu per aconseguir la seua propietat abans de cedir-lo a la Fundació Vall-de-roures Patrimonial per a restaurar-lo, muntant la sorprenent càmera obscura i gestionant les visites turístiques.

La torre, construïda amb sellassos de pedra ben treballats, va servir de presó a més de baluard defensiu i, finalment, de casa particular. A la planta baixa, encara es conserva una curiosa menjadora de pedra destinada a la soll dels gorrinos. És un dels pocs vestigis que indiquen que en aquella casa una família llauradora hi va tindre la seua llar abans d’abandonar-la en mig de tràgiques circumstàncies.

El passat traumàtic de l’edifici és difícil d’imaginar per als nombrosos visitants que miren encuriosits mentre l’encarregat de l’atracció mou palanques i manetes que, quasi miraculosament, aconsegueixen mostrar panoràmiques del poble reflectides en una pantalla redona instal•lada dins d’una de les sales interiors. Amb la manipulació de lents i espills, com si es tractara del periscopi d’un submarí, es pot observar una panoràmica de 360 graus al voltant del poble. Els espectadors acaben la visita pujant al terrat superior per a tornar a veure, ara a l’aire lliure i directament, unes vistes espectaculars que van des de la Serra de la Caixa al Castell passant pel riu i el mateix nucli urbà.

Valentinet era el nom popular d’un veí de Vall-de-roures que va formar part de l’elit del potent focus anarquista local. José Ferrás Gil, que, segons algunes fonts, va prendre el malnom d’haver treballat al mas de Valentí -una de les millors masades del terme, prop de l’ermita dels Sants-, va ser un destacat participant en la revolució anarquista de desembre de 1933, quan, dins d’un moviment d’àmbit nacional, els llibertaris es van fer els amos del poble, convertit en la capital revolucionària del Matarranya.

Ferràs va ser l’encarregat d’anunciar públicament des de la balconada de la Casa de la Vila els noms dels integrants del comitè revolucionari que assumia tot el poder al poble amb el triomf de la revolució  –llevat de la caserna de la Guàrdia Civil, que va resistir el setge dels revoltats fins l’arriba de l’Exèrcit al cap de dos dies-.

El propi José Ferràs explica el seu paper en la revolta anarquista de 1933 en la declaració que va fer davant del jutjat que va investigar l’episodi, obrint un procés judicial que va culminar amb 38 condemnes d’entre 10 i 24 anys de presó per un delicte «contra la forma de govern».

Ferràs, llaurador, casat, nascut i veí de Vall-de-roures i amb «instrucció», conta al jutge allò que va veure i viure aquells dies de somni revolucionari: «Que pertenece al Sindicato afiliado a la CNT de esta población. Que la única intervención que ha tenido en los hechos desarrollados durante los días nueve y diez de los corrientes ha sido que al personarse el domingo en virtud del bando que publicaron le hicieron decir en alta voz desde el balcón de la casa de la villa los nombres de las personas que habían designado para pertenecer al comité revolucionario, recordando que entre los designados eran Joaquín Celma, alcalde de esta ciudad, un tal Narciso apodado el Bernadó, Ramón Moliner. Que al propio tiempo le entregaron una pistola. Y que el domingo por la tarde le quitaron la pistola que le habían dado. Que un grupo de forasteros que al parecer dirigían el movimiento le indicaron que desde el balcón designara las personas que creyese que eran mejores para el comité. Y por eso el declarante lo hizo en favor de las personas que ya deja dicho y que esto lo hicieron obligándole pues tenían pistolas y el declarante tenía miedo de que si no lo hacía le harían daño. Que carece de licencia de uso de armas».

Firma la declaraciò José Ferràs Gil el 17 de desembre de 1933, set dies després de la fallida revolta llibertària. La seua línia defensiva és la d’una actuació coaccionada per l’amenaça d'hòmens «forasters» armats, una explicació similar a la manifestada per la majoria dels anarquistes locals implicats en els fets. El judici per sedició que es va celebrar a l’Audiència Provincial de Terol el desembre de 1933 va condemnar 38 processats, però en va absoldre a 34, entre ells Ferràs.

No va tindre la mateixa sort en el consell de guerra celebrat contra una part dels revolucionaris per «insult a força armada». Van estar processats per esta causa 60 llibertaris de Vall-de-roures i Beseit que van recórrer distintes presons del país, en alguns casos fins al triomf del Front Popular en les eleccions legislatives de febrer de 1936.

El 18 de juny de 1934, Ferràs arriba a la presó provincial de Saragossa procedent de la de Terol i, dos dies després, el 23 juny, ix «conduït» a la presó central de Burgos, on arribarà el dia 27. Va patir presó preventiva fins el 2 d’agost de 1934, data en què va quedar en llibertat. El judici militar contra els 15 acusats es va celebrar a Terol i es va resoldre amb nou condemnes d’entre dos i sis anys de reclusió. Va actuar com a instructor el comandant Virgilio Aguado, que dos anys després es distingirà com a líder del cop d’estat contra la República a Terol i també com a instigador de la sagnant repressió contra els republicans a l’inici de la Guerra Civil.

La revolta de 1933 no va estar la darrera aparició pública de Valentinet en moments decisius de la història local. Durant la Guerra Civil, va formar part del consell municipal, un organisme amb funcions d’ajuntament que va succeir el comitè revolucionari que s’havia fet amb el control del poble a l’arribada de les columnes anarquistes al començament de la guerra. Valentinet en va formar part en representació de la CNT, el sindicat que va marcar la seua vida i la de tot el poble en la dècada dels 30 del segle XX.

Prèviament a estes intervencions en contextos bèl•lics o violents, també va participar de forma decisiva en la creació de la Unió Vallderrourana, una entitat a mig camí entre la cooperativa, el sindicat i l’ateneu que va condicionar la vida social i econòmica de Vall-de-roures durant tres dècades i que, encara ara, és un record de progrés, cultura i fraternitat per a la classe treballadora. L’historiador local Carmelo Gómez Esteruelas conta que José Ferràs va ser un dels promotors de la celebrada i influent «Societat» –nom en què era coneguda popularment l’associació-. Va posar en marxa l’innovador i ambiciós projecte l’any 1916 juntament amb altres veïns influenciats per les experiències socials i de progrés viscuts a l’emigració.

Al març de 1938, amb la Guerra Civil decantada del costat feixista, José Ferràs va haver de fugir del poble amb la seua família per escapar de la imminent repressió de les forces franquistes, imparables en el seu avanç cap al Mediterrani.

L’informe arqueològic que es va redactar amb motiu de la restauració de la torre per al seu aprofitament turístic va revelar que el foc que va destruir l’interior de l’edifici va començar a la part baixa, una circumstància que confirmaria l’incendi intencionat del seu propietari. Manuel Siurana, gerent de la Fundació Vall-de-roures Patrimonial, explica que la neteja de l’interior va aportar diversos materials procedents de l’habitatge de José Ferràs, però també objectes que, presumiblement, procedien d’«expropiacions» anarquistes durant la Guerra Civil, com una vaixella que, per la seua qualitat, «no era pròpia» d’una família jornalera de 1938.

La fugida no va ser una empresa fàcil per a José Ferràs, que estava casat amb Manuela Cirac Giner i amb la qual tenia tres fills: Rafael, de 21 anys; José, d’11; i Llibertat, de poc més d’un any. La més menuda de la família, que havia nascut en plena Guerra Civil, era només un nadó. És fàcil d’imaginar la tràgica experiència viscuda pel matrimoni i els tres fills camí de Catalunya per allunyar-se de l’exèrcit feixista mentre eren empaitats per l'aviació enemiga. La majoria dels refugiats de la col•lectivitat promoguda a Vall-de-roures per la CNT, entre els quals, previsiblement, estaven Ferràs i la seua família, van marxar cap a Tarragona travessant els Ports de Beseit per instal•lar-se a un camp de refugiats improvisat a la finca del Mas de Sedó de Reus.

Més endavant, quan els franquistes van travessar l’Ebre, els fugitius van reemprendre camí cap al nord fins passar la frontera de França, país on van acabar José Ferràs, Manuela Cirac i els seus fills com mig milió de refugiats republicans, part dels quals van buscar des d’allí altres destinacions internacionals. En una sol•licitud tramesa a l'ambaixada de Mèxic a França, Ferràs manifesta «acollir-se als acords publicats pel Govern de Mèxic». «Li prego ens inclogui per a partir cap aquell país», afegeix. En el document, inclou les dades personals dels cinc membres del nucli familiar. El pare, igual que el seu fill, Rafael, manifesta com afiliació política la de «republicà», mentre que la seua dona no en manifesta cap. Comunica, a efectes de notificacions, que la seua residència és a Jouy, una petita població del nord de França.

L’intent de travessar l’Atlàntic, com van fer tants altres republicans per emprendre una nova vida lluny de la Guerra i al calor de la disposició del president Lázaro Cárdenas del Río a acollir als exiliats espanyols, no es deguere concretar perquè José, el fill mitjà, va morir amb 85 anys a Cestas (França) i la filla menuda, Libertad, a Libourne (França), amb 74 anys, segons publiquen a internet sengles revistes locals al repassar les defuncions dels respectius municipis. Libertad, nom femení típicament anarquista, hi figura a la relació amb la variació neutra de «Berta» i el cognom Pestaña de casada. Són les darreres pistes de l’oblidada família que va viure a la Torre de Valentinet, un atractiu turístic amb traumàtic passat.

Pere Mulet