La democràcia espanyola va trobar en les associacions cíviques una de les seues manifestacions més visibles. Després de la llarga dictadura, associar-se significava poder parlar obertament, organitzar-se sense dependències superiors i pressionar en grup davant dels poders oficials. Moltes d’estes associacions, sorgides als 80, van ser de signe cultural, amb la intenció de recuperar veus ofegades i adquirir drets menystinguts. Així es va despertar a la zona catalanoparlant de l’est d’Aragó la reivindicació de la llengua autòctona pròpia i la dignificació de la seua cultura, al mateix temps que apareixia el terme «Franja» per denominar-la.
A la Franja sud, entre Saragossa i Terol, l’any 1989 se fundava l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma), orientada a les viles del Mesquí-Bergantes i del Matarranya històric. L’havien precedit iniciatives anteriors, entre les quals diverses associacions juvenils locals, que, impulsades per capellans amerats del Vaticà II, promovien actes i publicacions on apareixia tímidament la llengua pròpia. Eren també els anys dels cantautors reivindicatius, entre ells Tomàs Bosque, de la Codonyera, Àngel Villalba, de Favara, o el duo Els Maellans. Alguns van participar el 1986 al II Congrés de la Llengua Catalana, que va desplegar un seguit d’activitats per tota la Franja; i després en un famós festival al castell de Vall-de-roures, lo juliol de 1987. L’ambient polític era favorable, destacant la Declaració de Mequinensa, de 1984, en què 17 alcaldes franjolins, acompanyats per conseller de Cultura del govern d’Aragó José Bada, favarol —recentment desaparegut—, demanaven mesures de reconeixement del català.
En els anys inicials, Ascuma va desplegar una enorme activitat en forma d’exposicions, cursos, xerrades i unes col·leccions excepcionals: de creació «Quaderns de la Glera» (1991-1993) i «Lo Trull» (1993-2008), i d’investigació «Lo Trill» (1993-2010) —dins d’esta la important recopilació Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1995-1996)—. En una etapa posterior, a principis del segle XXI, Ascuma se va consolidar, mentres unia la seua acció a les demés associacions franjolines per la llengua; així, la col·lecció d’estudis «La Gavella» conjunta amb l’Institut d’Estudis del Baix Cinca o l’edició des de 2002 de Temps de Franja. Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó van culminar el 2003 en la fundació d’Iniciativa Cultural de la Franja. En el moment actual afronta reptes interns com la dispersió de socis al territori —i molts que viuen fora—, la despoblació i la falta de relleu generacional en un context de crisi de l’associacionisme clàssic, substituït per altres models de relació o intervenció; en el pla polític, afronta encara la manca de reconeixement lingüístic ple, depenent de la voluntat del govern de torn, circumstància que ha motivat l’apropament a les entitats defensores de l’aragonès.
D’esta manera, des de la seu a Calaceit, on té un important fons bibliogràfic, Ascuma seguís la tasca empresa. Cada any celebra una trobada cultural a un poble diferent, amb la col·laboració de l’ajuntament corresponent. Les publicacions han patit les retallades oficials de la crisi de principis de segle i la dràstica supressió de les ajudes amb l’actual govern de coalició PP-Vox, però continuen a través de la col·laboració en la col·lecció «Lo Trinquet», de l’IET, que acaba d’editar Estampes de família, d’Artur Quintana i Sigrid Schmidt. Altres activitats destacables són el Dia de la Llengua Materna, lectures per Sant Jordi, podcasts culturals o la participació en esdeveniments acadèmics com lo 50è Col·loqui de la Societat d’Onomàstica (2024) o la Fira Litterarum 2026, que organitza l’Institut Ramon Muntaner.
Així mateix, Ascuma ha generat sinergies importants al seu entorn. Alguns dels seus socis mantenen columnes a la premsa escrita pròxima: «Viles i gents» a La Comarca i «Lo cresol» al Diario de Teruel, juntament amb esta secció a Compromiso y Cultura. O col·laboren en la categoria de premis en català del Certamen de Microrrelatos Javier Tomeo. En definitiva, ha tingut projecció en la comarca castellanoparlant pròxima, on l’EOI d’Alcanyís oferís cursos de català. Les mancances a la pròpia, on l’assignatura de Català té el mateix estatus optatiu que quan se va instaurar —curs 1984-1985—, ha motivat lo sorgiment de Clarió (Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català), que des de 2013 vehicula protestes i organitza actes lúdics i didàctics com la Festa de la Llengua.
Paral·lelament, hem assistit a l’aparició de col·lectius «negacionistes»: del nom científic de la llengua i de la normativa consensuada per la comunitat acadèmica. La primera en ordre d’aparició, lo 1997, va ser la FACAO (Federasió d’Asociacións Culturáls de l’Aragó Oriental), cofundada per Roberto Bayod, de Bellmunt, carlista militant; l’última és l’Asociación Cultural Amics del Chapurriau, de Vall-de-roures (2018), associada a l’anterior. La majoria de les seues activitats o declaracions les fan en castellà, i l’ús ocasional de la llengua pròpia és totalment arbitrari i antifilològic.
Entre els jóvens, ja s’ha dit, no són freqüents les formes de l’associacionisme clàssic: l’Associació juvenil Matraniya va ser una efímera iniciativa, presentada en un concert a La Barraka de Queretes lo 2003. La música pareix constituir un element aglutinador, amb grups de més o menys recorregut com Els Draps, Temps al Temps o Txirigol, participants al disc Sons del Matarranya (2007) editat per Ascuma. Des de l’associacionisme local han promogut festivals com lo Franja Rock de Pena-roja —hereu de l’Alifara Jove dels anys 80-90— i la Nit en Blanc de Massalió, en què a la cultura se sumen la identitat rural, la preservació del medi ambient i la cooperació solidària sense amagar la llengua pròpia.
En este sentit, cal destacar la força de les associacions radicades en un poble determinat, més operatives. Les mostres són diverses. Les de dones són moltes i bastant actives, com la de Calaceit, que va publicar el receptari bilingüe A la taula... al primer crit! Com es menja al Matarranya, del Bergantes al Algars (2024). Sucarrats de Mont-roig va organitzar l’any passat la seua XXXI setmana cultural i publicat la revista Plana rasa des de 1993, en català i castellà. La Medievo de Queretes, que ha conduït en català V Jornades sobre la Guerra Civil, organitza anualment un Festival Medieval i Fira del Vi, amb la cartelleria en castellà. En canvi, los Amics de Nonasp, al baix Matarranya, han normalitzat lo català propi en la seua remarcable activitat: xerrades i jornades divulgatives, la revista L’Eixam (1997-2016) i publicacions ocasionals, tradicions com l’home dels nassos i, sobretot, lo seu excepcional Museu Etnològic en continu creixement.
En fi, esta panoràmica mostra l’efectivitat del teixit associatiu per dignificar la cultura pròpia i el seu entorn. Valorar l’herència popular rebuda i actualitzar-la és també una manera d’apreciar el món rural i contribuir a la seua vitalitat.
¿Te ha gustado este artículo? Compártelo