Veritat o mentida sembla que des de Johannes Aventinus a finals del XV, seguit de bastants d’altres autors fins a ple segle XIX, i amb escorrialles fins avui mateix, s’ha identificat Catalunya com a Gotalània, el país dels Gots i els Alans. El gentilici got és inevitablement ben conegut per molts de nosaltres, entre altres motius, perquè l’actual monarca hispànic en descendeix a través dels relats sobre el got Don Pelayo i Covadonga, i els reis astur-lleonesos. En resum: tots sabem que som d’origen got, i abans érem bastants els que apreníem les inacabables llistes del reis gots, o que ara ens delim per l’esplendorós gòtic català que ens amostrà en Cirici, i la novel•la gòtica. No és pas poc, I en sabem molt més dels gots, però ho deixo ací, perqué es tant que mai no acabaríem.
I els alans què? Abans –ara crec que ja no es fa- es recitava a escola la cantarella de suevos, vándalos y alanos. Però tot el que aaprenguérem d’aqueixes nacions, fou que venint de la Gàl•lia, passaren en violenta cavalcada pel nostre territori, saquejant i destruint, a principis del segle V, allá als 409-411 com a federats de Roma. Per Catalunya hi passaren tots d’una revolada, i van enfilar cap al sud i ponent: els sueus ocuparen Galícia i el nord de Portugal, els alans la Cartaginense, les Castelles Noves i centre i sud de Portugal, i la resta va quedar per als vàndals. Ja al 416 els visigots travesssaren els Pirineus com a nous federats de Roma i el 418 derrotaren els alans i en mataren Ataces, el rei. A aquesta batalla hi participaren vàndals de la Bètica, derrotats com els alans. La batalla marca el final de la presència alana i vàndala a Hispània. Ambdues nacions fugiren units el 429 cap al Nord d’Africa i allà crearen el Regnum Vandalorum et Alanorum que anava de Tànger a Tunisia i abastava també les Balears, Sardenya i Sicília. Cosa d’un segle més tard, el 535, els Bizantins els derrotaren, i vengueren com a esclaus a tots els vàndals i alans.
Amb el que heu llegit fins ara comenca i acaba pràcticament tot el que solem saber sobre els alans. Nogensmenys entenc que per a una nació, l’alània, que figura amb els gots al nostre gentilici nacional -Gotalània- , és de dret i de justícia de saber-ne més. I ací us en resumeixo el que n`he anat aplegant: els alans són esmentats per primera vegada en autors greco-llatins de principis del segle I. Eren una nació nòmada a cavall, molt belicosa, que vivia sobretot de la ramaderia, i el saqueig si s’esqueia, per les actuals estepes del Sud de Rússia i Ucraina prop dels mars Caspi, Assov i Negre, amb molt de contacte amb els sàrmates, que parlaven, com ells, una llengua irànica, cosa que els permetia la intercomprensió. Mentre el sàrmata és ara una llengua extingida, l’alà es parla tant a Ossètia del Sud com a Ossètia del Nord-Alània per unes 600.0OO persones. A finals del segle IV o principis del V van arribar els huns a les estepes alàniques. Eren també un poble nòmada de les estepes asiàtiques, i que van provocar la fugida dels alans: els uns ho feren cap a Occident i fins al Magreb, passant abans per Hispània -els ‘nostres alans’ que en podem dir-, mentre uns altres es refugiaren a les muntanyes del Caucas i acabaren sedenteritzant-s’hi. Des d’allà n’hi hagué que entraren en territori de l’imperi Romà d`Orient com a federats, i més endavant com a mercenaris. Molts altres alans acabarien unint-se als huns en la marxa cap a Occident. I recordeu que els alans eren, com els gots, cristians arrians, mentre que els que pujaren al Caucas o a Bizanci esdevingueren cristians ortodoxos.
Des d’aquell contacte nostre tan fugisser del 411 amb els alans, hagueren de passar–ne uns nou-cents anys per a tornar a tenir-hi nosaltres contacte directe i ben documentat. Fou quan a comencaments del segle XIV aragonesos i catalans ens ofeorem com a mercenaris a l’Emperador de Constantinoble. I aleshores reprenguérem els contactes amb els alans, mercenaris també, des de feia segles, dels bizantins. En Ramon Muntaner ens ho ha explicat amb molt de detall i meravella. Tot anava de victòria en victòria de l’almogaravia sobre els turcs, fins a tal punt que l’Emperador temé que aragonesos i catalans acabarien senyorejant Bizanci. A Adrianòpol foren convocats en Roger de Flor i molts del seus companys a un gran banquet per part de l’Emperador per celebrar els grans fets d’armes almogàvers. Mercenaris alans, comanats per en Girgon, llur cap, irromperen enmig de l’àpat i assassinaren tots els aragonesos i catalans presents. Malauradament per als bizantins comencà aleshores la coneguda Venjanca Catalana per part dels restants almogàvers, acampats no gaire lluny d’Adrianòpol, que culminà amb la matanca de quasi tots els mercenaris alans, tal com ens ho explica en Muntaner a la Crònica: La batalla fo forts e durà tot lo jorn, sí que a hora de migdia, lo llur cap Girgon fo mort e perdé la testa e les senyeres sues abatudes, que tantost se desbarataren. Què us diré? Que de tots los alans no n’escaparen, qui de cavall, qui de peu, tres-cents hòmens, qui per co muriren així tuit, com dolia’ls lo cor de llurs mullers e de llurs infants.
Que contar-vos n’he què n’esdevenc a un cavaller alà que s’en menava sa muller, ell en bon cavall e sa muller en altre; e tres hòmens a cavall, dels nostres, anaren-los aprés. Què us diré? Lo cavall de la dona flacajava, e ell en l’espaa, de pla, dava-li, e la fi los nostres hòmens a cavall aconseguiren. E el cavaller, qui veé que l’aconseguien e que la dona s’havia a perdre, brocà un poc avant, e la dona gita-li un gran crit , e ell tornà envers ella e anà-la abracar e besar, e com ho hac fet dona-li tal de l’espaa per lo coll, que el cap ne llevà en un colp. E con acò hac fet, tornà sobre los nostres tres hòmens a cavall, qui ja prenien lo cavall de la dona, e ab l’espaa va donar tal cop a un d’aquells, qui havia nom Ramon de Bellveer, que el brac sinistre li avallà en un colp, e caec en terra mort. E los altres dos, que veeren acò, lleixaren-se córrer sobre ell, e ell a ells, e la un havia nom Arnau Miró, adalill, que era bon home d’armes, e l’altre en Bernat de Ventaiola. Què us diré? Que fac-vos saber que anc no es vol llevar prop de la dona estrò l’hagren tot especejat; e ell carvené-se tan fort, que hac mort aquell Guillem de Bellveer e nafrat los altres dos malament. E així podets veure con morí con a bon cavaller, e que ab dolor faia co que faia.
D’aquesta versió del luctuosos fets d’Adrianòpol que ens donà en Muntaner, només és acceptat per part dels historiadors grecs, i afins, l’assassinat d’en Roger de Flor per mercenaris a sou de l’Emperador bizanti. Els mercenaris, escriuen, no eren alans sinó alamans perquè en Muntaner, que segons ells no filava massa prim, s´hauria confós amb els noms. A més l’escena del cavaller alà i la muller, fóra només un invent d’en Muntaner per donar vivesa a la narrativa. I tanmateix el cronista català coneixia molt bé la llarga i forta relació del Reis del Casal d’Aragó amb els alamans del Casal dels Hohenstaufen. Si això no és partidisme grec, ja me’n direu què?
Després d’aquests fets de l’almogaravia aragoneso-catalana a l’Orient ha hagut de passar més de mig mil •lenni per a trobar nous contactes entre alans i catalans. Això ha estat quan, ben entrat el 2017, ja es veia venir que la Comunitat de Catalunya declararia la independència. Aleshores la República d’Ossètia del Sud va fer saber al Govern Català que el reconeixeria si la independència tirava endavant. Com que allò va acabar a garrotades, com tothom sap, les relacions alano-catalanes han quedat pràcticament aturades.
***
Observo que la moderna literatura osseta tematitza abundosament la gran migració alana des de les estepes a la serralada del Caucas, del nomadisme a la sedenterització, mentre oblida de fer-ho de la gran marxa cap a ponent fins a Hispània i el Magreb.
¿Te ha gustado este artículo? Compártelo